VICENT BALAGUER I EL GRUP LLEBEIG: UN HOME DEL TEATRE, PART DE LA HISTÒRIA DE DÉNIA

Per Josep Antoni Ahuir Domínguez

La farsa de Misser Pere Pathelin, guanyadora del I concurs de Teatre de València. València 1972 (Font: fons Vicent Balaguer. Arxiu Municipal de Dénia)

La farsa de Misser Pere Pathelin, guanyadora del I concurs de Teatre de València. València 1972 (Font: fons Vicent Balaguer. Arxiu Municipal de Dénia)

Vicent Balaguer Bisquert va nàixer a Dénia el 1929 en un moment en què res era com ara, la dictadura de Primo de Rivera arribava a la seua fi i les idees innovadores de la República, prompte començarien a calar entre la gent més jove.

Després vindrien anys difícils, ell, xiquet, va viure amb innocència aquells temps fins que el soroll de les bombes els va posar a tots en guàrdia, era el 18 de juliol de 1936 i la Guerra Civil començava, i Dénia va ser un dels llocs on les bombes queien un dia sí i un altre també.

A la terrible guerra van vindre molts anys de fam, repressió i por, i així el jove Vicent va anar creixent en aquella ciutat devastada i massacrada per la barbàrie de la guerra i la dictadura.

Amb el pas dels anys, ja des de ben jove es va interessar per la cultura, com a escriptor, actor, guionista d’obres de teatre, presentador de la ràdio, promotor cultural, mentre feia la seua feina com a empleat de banca, perquè el món cultural no donava per a viure, i calia mantenir a la família.

Segurament serà un dels millors coneixedors de la nostra història recent i, a més a més, Vicent va ser un dels impulsors del teatre d’aficionats a Dénia i a la comarca, i posteriorment fundà el grup Llebeig, format per una colla d’entusiastes que van triomfar allà on els van deixar actuar.

Ara veurem la conversa que vam tindre amb ell i en la qual ens explica com era aquella Dénia dels anys 40, 50, 60, 70 que entre molts altres, ell va ajudar a millorar amb la cultura.

Bona vesprada Vicent, abans de veure el tema del grup Llebeig, anem a veure un poc més enrere, veníem d’una República que va ser molt innovadora, d’una guerra que ho va destruir tot i arribem a una postguerra que ens porta fam, repressió, dictadura, però a poc a poc el món cultural va ressorgint, com era aquell panorama cultural i en concret, el món teatral en la postguerra?

– Jo comence a fixar-me en totes aquestes coses del teatre i de la cultura, allà pels anys 46 o 47, abans era molt jove i no ho tenia al cap.

D’aquells anys recorde que al Teatro Circo i al Salon Moderno, es feien obres grans, d’autors del règim, és clar.

També hi havia els “Grupos de Educación y Descanso”, que eren joves del poble que feien algunes obres curtes de Muñoz Seca o Alfonso Paso.

Entre 1946 i 1952, dins del món de l’oci, estava l’Orquestra simfònica de Dénia i va ser en aquest moment quan alguns joves com Vicent feien alguns sainets en valencià, eren obres curtes d’autors com Bernat i Baldoví i altres, però tot molt inofensiu i sempre com a final de festa d’algun acte oficial.

Cap a mitjan dels 50, un grup d’antics alumnes del Col·legi Maristes, van començar a fer teatre amb obres adaptades per la “Galeria Salesiana”, eren obres com “Una limosna por Dios”, on estava prohibit que actuaren xiques.

Jo, amb ajuda d’algun amic em vaig fer passar per antic alumne dels Maristes, era l’única forma de fer alguna cosa.

A nivell professional, venien a Dénia personatges de la talla de Tina Gascó o Fernando Granada, que feien algunes funcions a benefici de l’hospital, aprofitant que tenien Dénia com a segona residència… poca cosa més.

Era una Dénia molt gris, la por i la religió pesaven molt encara, jo era molt jove, però ho recorde.

Article 08

Anem a avançar en la llarga nit del Franquisme, els anys van passant, fas la mili i quan tornes a Dénia comences a treballar al banc, però també comences a interessar-te per la cultura, pel teatre, és en aquest moment quan comenceu a imaginar que faríeu teatre?

– Més o menys, als anys 60, encara es fa molt poc, alguns sainets o obres menors, no es podia fer altra cosa.

– Podries contar-nos com va començar l’aventura del grup Llebeig?

Tot va començar pel maig del 68, a Europa hi ha un sèrie de revoltes, la següent generació (que no va lluitar a la Guerra) comença a estudiar i les noves idees van prenent forma, també al món del teatre, així a Dénia, a l’antic institut de la plaça del consell, hi havia locals buits i un professor, del qual no recorde el nom, va agafar a 7 o 8 xicons i nosaltres que érem ja més majors, ens va dir que podríem anar a fer tertúlies allí, llegir alguns textos, i així va ser, vaig començar a dur alguns llibres, literatura sobretot.

Però allò va durar poc, perquè tant els xicons com nosaltres ens avorríem i ens vam adonar que volíem acció.

Aleshores va coincidir que Josep Juan Bertomeu que estudiava art dramàtic a Valencia i  el metge Serrano, una persona amb molta formació i molt d’esquerres, i jo, ens vam ajuntar a Dénia i vam dir de començar a fer alguna cosa, en l’àmbit cultural, així vam començar a fer obres com “La Andalucia de los Quintero”, d’aquesta manera féiem crítica de la societat del moment, sense alçar sospites.

També vam tindre la sort de comptar amb l’ajuda d’Eliseu Climent, que ens va dir que a València feien el I concurs de teatre en valencià, estem parlant ja de l’any 1972.

Anem allà i entre els 21 grups que participàvem, guanyem… no ens ho créiem. Aquesta victòria, ens va fer continuar.

– L’elecció del nom sempre és una bona anècdota, Per què agafareu eixe nom?

– Doncs el vaig dir jo, en una reunió d’aquest grupet, perquè Llebeig, es un vent “pudent” i després de guanyar el concurs de València, teníem ganes de crear polèmica, i fer crítica social i política, eren ja els anys 70 i esperàvem que el”caudillo” estiguera prop del seu final.

– Ja hem vist com va anar la postguerra i els anys 50 però, com era la Dénia d’aquells anys?

– Els anys 60-70, van ser els del final de la dictadura, però tot anava massa lent, en aquell moment, féiem algunes obres, però no teníem ni estatuts encara, va ser J.A.Devesa, que era advocat i fill d’un home de dretes afusellat a la República qui va redactar uns estatuts amb “trampa”, perquè va posar que érem una “Associació Cultural”, així vam poder fer teatre però també publicar i fer algunes activitats més, era l’any 1970, com la primera exposició de llibres en català que es va fer per ací.

Comptàvem amb gent com el metge Serrano, que feia el que podia, des del Club Nàutic, que començava llavors a posar-se en marxa, en aquell moment l’alcalde Antonio Muñoz, no ens posava pegues per fer coses.

A Ràdio Dénia, la meua dona (Rosa Oltra) i jo féiem un programa de ràdio sobre teatre, també hi participava gent com Jaime Salort i altres.

Era un moment encara gris, veníem d’un moment on fins i tot les danses populars havien desaparegut i nosaltres vam moure el tema per anar recuperant-les.

Grup Llebeig a Tartan dels micos, de Terenci Moix. (Font: fons Vicent Balaguer. Arxiu Municipal de Dénia)

Grup Llebeig a Tartan dels micos, de Terenci Moix. (Font: fons Vicent Balaguer. Arxiu Municipal de Dénia)

– En aquell moment, en què fer cultura crítica era jugar-se-la, qui vos va donar la primera oportunitat d’actuar?

A Dénia féiem coses al Salon Moderno, al Teatro Circo o al Salon Diana i llocs així, però la gran oportunitat va ser a Valencia, al I concurs de teatre en valencià, l’any 1972.

– Quines obres vau anar representant?

Una de les primeres obres va ser “La Farsa de Pere Pathelin”, estem parlant de l’any 1977, el senyor del Pardo, ja s’havia mort, d’aquesta obra vam fer quasi 100 representacions.

Sabor a miel; de Shelagh Dclarcy. Saló Diana, 13 de novembre de 1971.

Sabor a miel; de Shelagh Dclarcy. Saló Diana, 13 de novembre de 1971.

– Vos enfrontàreu  a la tan temuda Censura?

– Entre l’any 1968 i 1975, encara en la dictadura, no érem coneguts, no ens afectava massa, però l`any 1977, estàvem representat l’obra de “La Comèdia” de Goldoni i una hora abans de l’estrena va vindre el censor i va dir que “eso era inadmissible” i que “no se podia representar así”, així que a presses vam canviar el text. Sols va ser en aquesta actuació, en altres llocs vam fer el text complet, sense problemes.

Era una obra de caràcter infantil i antibel·licista, va ser un èxit.

Com a associació cultural vam portar a Dénia, entre 1972 i 1976 a Lluis Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Lluís el Sifoner i a Raimon, que feia 5 anys que no el deixaven actual al País Valencià.

Aquestes actuacions es feien al Salón Diana i clar, clar que vam rebre pressions, tant polítiques com “civils”, no cal donar noms…

– En aquests moments de la Transició el tema d’atemptats de l’extrema dreta, era molt habitual, com el visquéreu?

– Doncs directament no ens van atacar mai, però si que hi havia una situació de violència, a la llibreria 3i4 de Valencia, la van atacar moltes voltes amb bombes, còctels molotov… hi havia una sensació d’inseguretat molt gran.

Grup Llebeig al Salon Moderno de Dénia. (Font: fons Vicent Balaguer. Arxiu Municipal de Dénia)

Grup Llebeig al Salon Moderno de Dénia. (Font: fons Vicent Balaguer. Arxiu Municipal de Dénia)

– Recordes algun moment dolent o alguna bona anècdota per contar?

Algun moment dolent… sobretot quan ho tenies tot muntat o preparat i el censor ens va dir que o canviàvem el text o no podíem actuar, era l’any 77 i encara estàvem així, va ser molt decebedor.

També, una volta ho teníem tot preparat a la plaça de Sant Antoni i va caure una tronada d’estiu, era un 16 d’agost.

Parlant de les obres que representàreu, quina és la que millor record tens?

– Doncs segurament “Tartan dels micos” de Terenci Moix, que ens va donar autorització per fer-la o “La Farsa de Pere Pathelin” de Rodolf Sirera, amb la qual vam guanyar el concurs de València el 1972.

– Quina obra o autor t’haguera agradat representar?

– Doncs, hi ha tantes que no vam fer, però per dir alguna les de Bertrol Brech o Anton Chejov, però m’haguera agradat fer alguna més gran.

– L’any 1977 us dissolguéreu, per què?

– Doncs per temes laborals uns, per temes d’estudis els altres i perquè els anys passen, ens fem majors i compaginar família, feina i teatre era molt complicat.

Entre 1978 i 1982, amb la constitució i l’arribada del PSOE, el tema de la lluita per la llibertat i la democràcia va anar a poc a poc decaient.

Vicent Balaguer i Ovidi Montllor dinant al Palmar. (Font: l’Ovidi de Nuria Cadenes. Ed 3i4).

Vicent Balaguer i Ovidi Montllor dinant al Palmar. (Font: l’Ovidi de Nuria Cadenes. Ed 3i4).

– Vas conèixer a gent com OVIDI MONTLLOR, RAIMON, FUSTER, LLACH, MARIA DEL MAR BONET, EL SIFONER… El País Valencià de la Transició era una festa?

– Sí, era una gran festa, hi havia actes per tot arreu, estava tot per fer i tots teníem moltes ganes de canviar el món, pensa que era un moment que els cantants i la resta del món de la cultura eren molt crítics.

Vam lluitar molt per canviar les coses, però ho passàvem molt bé.

– I ja per acabar, amb tota la teua experiència, i veient que en l’actualitat tenim prou consolidada l’Escola de teatre, la mostra, companyies com Albena Teatre, Pot de Plom (Xavi Castillo), Eugeni Alemany… com veus el futur del teatre a Dénia, a la Comarca i a nivell del País Valencià?

– Veig l’escena MOLT CONSOLIDADA, hi ha més grups que mai, aficionats o ja més professionals, tenen més actuacions i possibilitats que teníem nosaltres. Hi ha molt de moviment.

A la comarca tenim grans autors que fan obres de Teatre, el cas de Jovi Lozano a Ondara per exemple, i es fan coses molt dignes.

L’única pega és la BARBARITAT del 21% de l’IVA, que fa que la gent que es dedica al teatre sols puga sobreviure.

Esperem que açò canvie prompte.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Bé, a tall de conclusió diríem que amb aquesta entrevista hem volgut posar un poc de llum sobre el món del teatre independent a Dénia i posar en valor la gran feina que van fer Vicent Balaguer i altres com a “propulsors culturals” a la dècada dels 70, ja que van ser un dels grups més innovadors i van fer possible la dignificació i la normalització de la nostra llengua després de la negra etapa del franquisme.

Moltes gràcies Vicent, per tot el que has fet per la llegua, pel País i per recuperar la història de Dénia.

Fins prompte.

Bibliografia:

Entrevista oral a Vicent Balaguer feta el 20 d’octubre de 2015.

Balaguer Vicent (1986) “La vida teatral a Dénia. 1869-1978”. Revista l’Aiguadolç núm. 2. Institut d’estudis comarcals de la Marina Alta.

Balaguer Vicent (1987) “La vida teatral a Dénia. 1869-1978 II”. Revista l’Aiguadolç núm. 3. Institut d’estudis comarcals de la Marina Alta.

Balaguer Vicent (2003) Dénia a la Postguerra. Vivències i documents. Ajuntament de Dénia.

Balaguer Vicent (2007). Dénia: personatges populars. Ajuntament de Dénia

Molas i Villanueva. Sara (2003). “Llebeig (Dénia) una de les cares del teatre independent. Dins el IV Congrés d’estudis de La Marina Alta. Institut d’estudis comarcals de la Marina Alta.

Seser Rosa (2000) La mirada de l’arxiu: Dénia (1970-2000); Ajuntament de Dénia.

Entrevista apareguda al llibret de la Falla Centro 2016.

Anuncis