QUAN A DÉNIA NO HI HAVIA FALLES…

Per Javier Calvo

panoramica-fab210-detalle

En els assenyalats dies fallers, on la diversió, la música, les falles, l’humor, el ball, la beguda (amb moderació naturalment) i coets i petards en harmònica mascletà assalten el carrer, no solem tindre temps per a plantejar-nos què feien els nostres avantpassats per a divertir-se quan no existien “les Falles”.

La primera referència en premsa a l’esmentada celebració és el 1904, precisament per a lamentar-ne l’absència…

Abans inclús de plantejar-nos les formes festives, hem de recordar què entenem per diversió. Segons el DNV és “passatemps, solaç, esbargiment… Definició molt etèria, en què pràcticament cap tot, i que cal analitzar amb una visió de l’època i de la ciutat al S XIX.

Dénia era una ciutat comercial i portuària, que passa de 2.000 a 12.000 habitants al llarg del S. XIX, gràcies a l’especialització en el cultiu de la pansa. La pansa modifica completament l’originari paisatge agrícola de subsistència i atrau a masses de població jove sense qualificar i a població molt variada amb major instrucció dedicada al sector terciari.

A pesar que la ciutat posseeix diversos periòdics, cafés cantants, teatres i erudits ciutadans (que posen la seua vida social a nivell més d’una capital de província que d’una població costanera), hem de recordar “ombres”; per exemple que la il·luminació elèctrica dels carrers arriba amb el S. XX1 i que la il·luminació (quan l’Ajuntament la podia pagar) era de fanals de petroli (només a principis de la dècada dels 80 va arribar la il·luminació a gas); o que el clavegueram de la ciutat no es va generalitzar fins a principis del S. XX.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De la mateixa manera que la relació amb la pansa genera propietaris, jornalers i tot tipus de relacions socials, també crea una forma diferent de cultura i esbargiment segons la posició social dels deniers.

Per un costat les diversions i cultura de la burgesia, més elitista, que facilita l’aparició de literats, erudits, músics i actors amateurs. Precisament va ser eixa independència econòmica de classe la que va permetre a molts publicar les seues obres (com seria el cas de Roc Chabàs, Tomás Solanich, Fernando Reduán, Miguel Moreno Aranda… pràcticament hui oblidats).

Aquesta elitista burgesia també seguia Euterpe, perquè la música era acompanyant necessària de les funcions teatrals i balls. Al mateix temps, la música servia fins a un cert punt d’enllaç amb la classe popular, ja que la figura del músic era necessària per a amenitzar els espectacles i els cafés cantants (recordem l’adagio llatí: “Amor docet musicam”); a més, serviria de trampolí per a futures veus i virtuosos.

La creació de bandes de música serà no sols un esbargiment cultural, sinó un complement econòmic per als seus components.

          Les diversions de les classes populars estaven tenyides d’un marcat caràcter religiós i eixes festivitats religioses eren les úniques que permetien mitigar el dur calendari de treball. Veiem “gojos”, sermons, novenes, romeries, fires, carnestoltes, partides de pilota, cucanyes, processons, lluminàries, focs artificials, corregudes de bous i, especialment, baralles de galls. Aquestes últimes eren l’excusa per a una altra constant de la ciutat: el joc2: “Fomentando el vicio. No hay quien se atreva a hacer la apología del juego públicamente, los mismos profesionales se recatan al entrar en esos lugares donde el obrero deja su escaso jornal y el hacendado destroza su hacienda, llevando ambos a sus respectivos hogares la miseria y la inquietud, y porque de vicio está reputado el juego y aquí desgraciadamente abunda ese género de vicios (…) hoy en Denia se juega con la mayor impunidad que gozaron nunca jugadores, a pesar del grande aparato de policía, con uniforme unos, otros adscritos a la secreta, todos chupando las mermadas rentas del esquilmado Municipio”.

La ciutat tenia fama de moral relaxada, tant és així que un periòdic l’any 18803 arriba a afirmar que “las fiestas se suceden unas a otras y las diversiones no nos dejan descansar en esta ciudad”. Al costat del joc també campejava la beguda4, el mestre Cardona demanava als docents que “hagan en sus clases respectivas una activísima labor contra toda clase de juergas, banquetes y comilonas; contra el juego y las tabernas ya que el alcohol en  estos casos se tiene por factor indispensable, procurando escribir en grandes cartelones máximas contra ese cáncer social que aumenta nuestra mortalidad infantil y degenerándonos, nos arrastra al pauperismo abyecto y repugnante que pone a los pueblos al muy bajo nivel de la degradación de la raza.”

Hi havia motius per a celebracions tots els mesos de l’any. A gener cavalcada de Reis, Sant Antoni Abad (popularment conegut com “del Porquet”) i Sta. Paula. Al mes de febrer la Candelera i Carnestoltes (molt celebrat i criticat per l’ús de màscares5). Març-abril amb Setmana Santa, Sant Vicent i festes de Pasqua. A maig la Mare de Déu dels Desemparats. A juny Sant Antoni de Pàdua, el Corpus i Sant Pere. Al mes de juliol, la Santíssima Sang. A l’agost les patronals de la Mare de Déu de l’Assumpció i Sant Roc. A setembre la Mare de Déu de Loreto (en els nostres dies se celebra el 10 de desembre). A l’octubre la nostra Senyora del Rosario. Al mes de novembre la Fira de Tots Sants, molt important per l’atracció de visitants amb possibilitats econòmiques després d’acabada la temporada venedora de panses. I desembre finalitzava amb Sta. Llúcia i les celebracions nadalenques. I això sense comptar les celebracions puntuals de caràcter polític: per la Pau de Vergara, per la boda de la reina, per canvis de partit en el poder…

Les partides de pilota se celebraven independentment de la festivitat. Tenim constància com a mínim de dos trinquets en la ciutat: el més antic situat al final del carrer de Diana, al costat de la llavors anomenada Torre de la Glorieta, i un altre posterior en l’actual C/ Trinquet (Bellavista). Dada a destacar és que el local on es realitzava el joc el regentava l’església parroquial… ja que els beneficis es dedicaven a costejar les despeses de l’hospital i del cementeri.

Contracte trinquet 1825

Situació del trinquet al segle XIX

trinquete

Però si alguna cosa caracteritza la festivitat popular són els actes basats en animals, bé baralles de galls (els més populars, que les fonts citen com “corregudes de galls”), bé espectacles taurins.  Dels primers només tenim notícies a través de programes de festes i de pressupostos. La naturalesa de l’activitat feia supèrflua la presència de forces de l’ordre públic, i la possibilitat de realitzar-la en qualsevol part dificultava la fiscalització de les entrades, guanys o producte del joc a ells lligats (ja que les apostes eren el factor essencial d’aquesta diversió).

Al contrari, l’interés per preservar la seguretat dels espectadors, mantindre l’ordre públic de la població, així com assegurar els interessos fiscals d’hisenda, fan que tinguem abundants referències respecte als espectacles taurins al llarg de tot l’any i en totes les seues varietats: jònecs, vaquetes, bous de mort, bous de carreta, vaques, jònecs…

A l’autoritat li agradava assistir a l’espectacle6 i insistia en el fet que es fera publicitat dels actes taurins locals i d’altres places provincials. L’interés de l’autoritat no era només preservar l’ordre públic (i que el públic s’entretinguera amb els bous en compte de fer-ho amb la política), sinó especialment de caràcter fiscal: el 5% de la recaptació es reservava per a les arques provincials; per això, quan de vegades se celebraven espectacles sense el permís de l’autoritat7 (a pesar d’anunciar les corregudes en la premsa8…), o es nega l’existència de plaça de bous, és la mateixa autoritat qui crida l’atenció a l’Ajuntament, però sense destorbar l’esdeveniment9: “En 1 de febrero participó esa alcaldía que no existían en la ciudad establecimientos destinados a diversiones y espectáculos. Esto parte está en contradicción con la estadística del 63 en la que figura Denia con una plaza de toros de 3.000 localidades y un juego de pelota. Deben también figurar los casinos como entidades de recreo y las de declamación o baile”…

L’èxit dels bous al carrer entre les classes populars és manifest. Davant dels bous de mort, al carrer pot participar qualsevol, sense necessitat de quadrilla ni de seguir unes regles preestablides per l’autoritat de la plaça, enmig d’un anarquisme igualitari i festiu. Per un altre costat (i no menys important) l’única entrada exigida per a participar era el valor de cadascú, que et feia baixar al carrer (en compte de l’arena) o pujar a la reixa protectora (en compte de la barrera) més pròxima, davant de l’entrada de pagament que dividia socialment a la població entre una ombra per a benestants, i un sol per a la resta. Al barri de la Mar sorgirà una novetat amb els bous de Sant Pere, “els bous a la mar”10:

“…La cerca se instala en la explanada del puerto durante unos días, a principios del verano. Es rectangular, pero con cuatro lados característicos. Uno está situado frente al mar, con sus burladeros y su tendido en el que se acumula un tropel de espectadores. (…) Pero el cuarto lateral es el verdaderamente típico, es la mejor pincelada del asunto, pues la barrera es el mismo mar, con espacio harto capaz para contener a los más prudentes, y esa prudencia no se paga más que con un gracioso remojón. Por las cercanías de esta origina barrera pululan los “toreros”, y al mínimo intento de arremeter el toro, son dignas de ver las zambullidas de los lidiadores provocando surtidores de agua. (…)

Otra nota de gracia sana la ofrece el detalle de que todos los que se lanzan al rectángulo van ataviados con la indumentaria habitual de la calle, y con esa ropa se lanzan al agua, a la fuerza por defensa, o a la fuerza de los compañeros de lidia, como prólogo de la fiesta, pues antes de iniciarse la salida del primer toro, ya quedan muy pocos exentos del chapuzón. (…) Es una  lidia, pues, sin sangre de torero derramada, sin agonizar de toros, sin sombreros ni botellazos; que tiene su pináculo, su sana alegría, sin orejas ni rabos cortados…, pero eso sí, con agua, ¡con mucho agua!”

El lloc que ocupava la plaça de bous és variable, ja que era desmuntable, de fusta i uns pèrits s’encarregaven de comprovar la seua seguretat11. La grandària o la qualitat de la plaça no han de fer-nos desmeréixer de la qualitat de l’espectacle ni dels bous, perquè aquests eren braus i podien escapar-se de la plaça i fugir pel terme (com el 1849 que va haver de ser mort d’un tir a Orba un bou que s’havia escapat12). El destí de la carn del bou era ser subhastada a la plaça d’abastos de la ciutat, excepte les que corresponien a les corregudes de beneficència (o festa acordada per endavant), i en aquest cas i seguint costum immemorial, la carn era afegida al ranxo de la guarnició, presos i pobres de l’hospital de caritat de la ciutat.

Caldrà esperar fins a 1874 perquè s’instal·le en la població una plaça que s’esperava definitiva, situada en les proximitats de l’actual plaça d’autobusos13. Però pareix que el cercle de la plaça no era completament d’obra, i a causa de la inestabilitat del terreny sobre la qual assentava (filtracions i entollades pròpies del Saladar) feien poc segur l’edifici.

La devoció torera va continuar als inicis del S. XX, perquè un fill de la Xara, Salvador Ivars, va destacar en el món dels bous en la dècada dels anys vint amb el nom artístic de Ivarito i es va crear en 1927 a Dénia una penya que portava el seu nom14, i que rebrà nombroses referències en premsa especialitzada al llarg del S XX com és el cas de El Clarín entre 1926 i 1935 (hi ha un pasdoble dedicat a ell).

També existien espectacles per als més menuts, com el circ. Hi ha referències a un circ en les proximitats del convent de Sant Antoni, denominat Gallera. El seu caràcter nòmada el refermaria la denúncia, d’un mestre el 1865 de l’existència d’un campament gitano en les proximitats del col·legi, tal vegada dedicats al funambulisme. Amb la construcció del Teatre Principal passarà a estar en desús, i quedarà com a magatzem15. Nòmades eren també les companyies que venien a la ciutat, i que no sempre triomfaven, arrossegant problemes econòmics16, bé per l’escàs públic, bé per la competència dels balls que amb l’any nou i les festivitats nadalenques es feien als salons de l’Ajuntament.

El 13 de desembre de 1868, l’Ajuntament17 cedirà a la Societat Anònima Teatre Deniense un terreny de 160 x 80 pams per un valor de 505 ptes. que es trobava  a l’esquerra de la “porta de la mar”, per a la construcció d’un teatre, més informació sobre aquest tema ens la donarà Jaume Sau Moncho.

Els espectacles que allí es representaven eren de dos tipus: varietats (prestidigitació, números musicals, atraccions circenses) i obres de teatre, en una primera etapa a càrrec de companyies professionals ambulants. Des dels seus inicis la societat a càrrec del Teatre Principal va haver de recórrer a l’autoritat civil perquè aquesta enviara un representant18, amb la finalitat d’evitar altercats entre els espectadors durant les funcions o altres inconvenients19 contra la moral (unes “senyoretes madrilenyes” en el billar pròxim al teatre es dedicaven a jugar al billar, atraient amb la seua presència, insòlita en aquest lloc i joc, a jóvens amb l’excusa que els col·locaren les boles, o ajudaren amb el tac en una o altra postura difícil, per a continuació bé per mitjà d’apostes o altres estratagemes, buidar les butxaques dels incauts).

Amb el temps van sorgir companyies d’aficionats locals, que no sempre accepten les crítiques, i això que aquestes eren generalment amables i interessades20, tant en atraure públic al teatre, com en no ofendre els actors aficionats, fills de la burgesia a qui es dirigien els caciquistes periòdics locals.

L’èxit davant d’un públic agraït va fer florir el cuquet artístic entre la joventut burgesa que podia dedicar el seu temps a les arts, en compte de buscar el suport com la resta de la depauperada població, marcant encara més eixes diferències entre les diversions populars i les de l’elit econòmica.

Apareixen nombroses societats artístiques, com ara el Círculo del Recreo (societat de concerts 187921, Societat Casino Dianense22 de 1888, Ateneu Casino Obrer Dianense en 1894, el Sport Dianense23 (esportiva), la Unió Artística, també anomenada Nova Aliança en 1904, (representacions en el Teatre Principal) i també el 1904 la Unió Artística Artesana (que actuava en el  Circ Eqüestre)

I per a finalitzar, un altre atractiu de la ciutat: el “pecat de la carn”, amb nombroses cases de prostitució. El nombre de prostíbuls no el sabem amb exactitud, perquè no apareixen en cap matrícula industrial de l’Ajuntament24. Hi havia tanta afluència de prostitutes, que l’Ajuntament de la ciutat es va veure obligat a realitzar una ordenança reglant l’exercici de la prostitució l’any 189325: “Disposicions Reglamentàries Sobre Organització d’Higiene de La Prostitució En Aquesta Ciutat”, on s’estableixen tant els llocs en què elles s’han de situar, la forma de tracte amb els clients i la resta de la població, vestit, inspeccions sanitàries (cada cinc dies), possessió d’una cartilla identificativa, etc. El 1901, i per a 11.951 habitants oficials, estaven matriculats 3 cafés de societat, 3 cerveseries, 3 cellers, 2 cases d’hostes, 2 orxateries i tres taules de billar. Però per la premsa de l’època coneixem l’existència de Casinos i hostals que no apareixen en la matrícula de l’Ajuntament. En temps de la moralista dictadura de Primo de Rivera existien 11 bordells. Els d’Isidra Torres, Virgo, Flora Piqueras, Caridad Mazo, La Caridad i La Madrilenya, amb menys de 5 pupil·les. Superant aquesta xifra, sense arribar a 10, estaven els de Trinidad Alfaro (poc aconsellable, perquè en els parts sanitaris és la que presenta més cortesanes malaltes, la majoria amb ulceracions), i Amparo Roser. I amb més de 20 prostitutes es trobaven els locals de María Lucas (“La Perola”, on estaven les més sanes), María Díaz, i el local d’Amparo García “Amparito” coneguda com “Cansalà” arribant a incloure 28 altes de senyoretes en un any.

Els mesos estivals, des de Sant Joan a la Fira de Tots Sants (final de la temporada venedora de panses) són els que veuen un major increment del personal dels prostíbuls.

I fins ací la nostra aportació a les formes de diversió en la ciutat al S. XIX, perquè el cine en la nostra ciutat és fill del S XX, ja que si bé la primera projecció cinematogràfica dels germans Lumière va tindre lloc a finals de 1895, hem d’esperar a 1903 (relativament prompte) per a obtindre la primera referència documentada26: “Continua funcionant en el Circ Eqüestre el cinematògraf. Tenim notícia que prompte tindrem el gust de veure en el mateix els quadros. “Assassinat dels reis de Sèrbia” i “La vida de Napoleó”, si bé potser existirien projeccions amb anterioritat, perquè aquest invent es considerava com una atracció de fira i no seria desgavellat pensar en la seua presència en la població amb algun espectacle itinerant. 

 

1 La llum elèctrica arribarà amb el canvi de segle, d’escassa potència i amb nombrosos talls de subministrament, fet que provoca mofa en coples com la reproduïda per Maria IBARS: “La llum elèctica / no té trellat; / només l’encenen / ja s’ha apagat”.L´últim serv. Ed. Sicania. València 1965. Pàg. 75.

2 Heraldo de Dénia. Núm. 109. Dimecres 7/VI/1905. Institut de Cultura Juan Gil-Albert (ICJG-A). Caixa 2.

3 El Porvenir. Núm. 23. 11/I/1880. ICJG-A. Caixa 37. Microfitxa 2.

Arxiu Municipal de Dénia (AMD).  Leg. Enseñanza 2. 8/VII/1915.

5 “Se prohíbe el que se disfracen de máscara por las noches bajo la multa de un duro a cuatro y demás que haya lugar, y que no arrojen tiestos ni otras porquerías por las casas”. Enero 1857. El Alcalde. José Vives”.  A.M.D. Caja 1 Bandos. 1857.

6 AMD. Leg. Correspondència Cultura. Ramón de Campoamor, poeta i Governador Civil estarà en aquest grup d’aficionats.

7 AMD. Leg. Correspondència Cultura. Carta del Govern Provincial d’Alacant de 18/IV1850.

8 AMD. Leg. Cultura 1. Telegrama de 19/VI/1875.

9 AMD. Leg. Cultura 1: “Govern de Província. Alacant. Secció d’estadística. 26 de març 1866.

10 Manuel PELEGRÍ ROMANS. Trazos de mi tierra (estampas de la ciudad de Dénia). València 1954. Pàgs. 76-82.

11 AMD. Leg. 342/8. Sessió ordinària del 8/VII//1848, i Leg. Cultura 1.

12 AMD. Leg. Cultura 1. Carta de 7/X/1849.

13 AMD. Leg. 238/4. En aquesta plaça de bous va funcionar un escorxador provisional en la dàcada dels noranta. Leg. 241/2 .Sessió del 6/XI/1892.

14  Presidia la peña Nicolás Aranda Morand. AMD.  Leg. 275/6.

15 José García Vidal. AMD. Leg. 238/3. Sessió de 2/III/1873.

16 AMD.  Leg. Cultura 1. Instància de 4/I/1860.

17 La sessió ordinària de 21/V/1872 resumeix l’expedient. AMD. Leg. 238/1.

18 “En  la noche última mediaron durante la representación en dicho coliseo, escenas muy distantes verdaderamente de la cultura de esta ciudad, y que si continúan al paso que perjudicará a los intereses de la Sociedad que ha formado dicho establecimiento, herirán gravemente a los principios de civilización en que basan las sociedades modernas”. AMD. Leg. Cultura 1. Instància de 14/I/1870.

19 El Liberal. Núm. 16. 2/I/1898. ICJG-A. Caixa 2. Microfitxa 14.

20 El Porvenir. Suplement. 23/X/1879. ICJG-A. Caixa 37, Microfitxa 1.

21 El Porvenir. Núm. 13. 23/XI/1879. ICJG-A. Caixa 37, Microfitxa 2.

22 AMD.  Leg. Correspondència Cultura. 24/II/1888.

23 AMD.  Leg. Associacions (Seguritat Pública).

24 Leg. 257, AMD.

25 AMD. Leg. Sanitat Núm. 10. Es reforcen amb les ordenances de 1905, en els seus articles del 80 a 86. Són anteriors a les de moltes capitals de província, com Vitoria, que no arrepleguen providències sobre el seu emplaçament o comportament fins a 1921, segons Bazán, Iñaki i Ibáñez, Carlota en el seu article “De profesión prostituta. El reglamento de los burdeles”. En Història 16 Núm. 272, desembre 1998, pàgs.  98-103.

26 Dénia Galante. Núm. 3. 29/VIII/1903. ICJG-A. Caixa 16. Microfitxa 3.

 

Article aparegut originalment al llibret de la Falla Centro de 2016

 

Anuncis