El Cementeri dels Anglesos

Per Arturo Ruiz. Periodista

20150422_194908

Situat en un paratge privilegiat com les Rotes, el Cementeri dels Anglesos constitueix possiblement un dels escenaris més fascinants i desconeguts de Dénia. També un dels més abandonats. Va ser construït en 1856, quan va tenir lloc el primer enterrament, el de Robert M. Rankin, per a servir d’últim estatge als components d’una colònia britànica cada vegada més nombrosa en la ciutat a causa del pròsper negoci de la pansa, que va atraure companyies i navilis amb la intenció d’exportar aqueix producte agrícola fins als confins d’Europa i Amèrica. Al llarg del temps, el cementeri va anar adquirint rivets quasi mítics en la imaginació de diverses generacions de deniers: de l’enclavament van emanar reminiscències de fragates enfonsades, veus de mariners, relats de llargues travessies i, fins i tot,  ressons de difunts ressuscitats, tal com va escriure en un llibre la investigadora Agnès Vicedo.

20150422_194827

Pràcticament des dels orígens del comerç de la pansa a mitjan segle XIX, els britànics que residien en la ciutat van mostrar la seua inquietud per garantir-se un cementeri en uns temps difícils, amb profusió d’epidèmies de còlera, una esperança curta de vida i constants temporals marítims. També perquè a causa de la seua fe protestant, els súbdits de la reina Victoria no podien ser enterrats en sòl catòlic. Per aquest motiu s’habilità un cementeri en una parcel·la privada del Marge Roig, un lloc conegut de seguida com el Xicotet Gibraltar, convenientment allunyat de la ciutat i “ben ventilat”, com resen documents de l’època. Al principi, làpides i tombes van tenir una complexa convivència amb els cultius agrícoles del propietari, la qual cosa va obligar en 1881 a l’ajuntament, primer a adquirir la parcel·la i, després, a realitzar una ampliació en uns terrenys annexos cedits pel cònsol britànic, José Morand, que el consistori, en un negoci redó, va revendre al seu torn a la Corona de Gran Bretanya.

20150422_195005

Per paradoxal que puga semblar, en aquesta història la mort és sinònim de vida: el fet que durant aquelles dècades del segle XIX el cementeri tinguera una intensa activitat, amb l’enterrament sobretot de comerciants i familiars i també d’alguns mariners, indica que a Dénia seguien arribant britànics perquè el comerç de la pansa anava bé. En realitat, molt bé: una era de prosperitat, que va permetre a la ciutat comptar amb teatre, ferrocarril, caldera de gas, comerços i una animada vida nocturna. Des del port partien amb regularitat en primer lloc clípers, que semblaven autèntiques catedrals a vela i, després, vapors, que posaven rumb a l’Atlàntic.

20150422_195205

I, alhora, el cessament d’aqueix tragí mortuori va ser símptoma del declivi. L’últim enterrament, el del comerciant William Hawes, es va produir en 1918, ja en plena crisi de la pansa. Durant les dècades següents, l’ajuntament i el consolat britànic es van desentendre de l’espai, que va ser envoltat per la mala herba i l’abandonament que pateix en l’actualitat. En 1973 van caure les portes de fusta i davant el risc de profanació, algunes de les restes van ser repatriades a Anglaterra i unes altres al cementeri municipal.

20150422_195458
El recinte s’ha vist enfrontat a una profunda controvèrsia legal. El fet que durant la Guerra Civil Espanyola es cremaren molts arxius va permetre al vicecònsol britànic a Alacant i actor Francis Edward Dalby escripturar-ne la propietat del cementeri en 1978 sense que ningú li ho impedira. Els terrenys van canviar de mans en dues ocasions més i els seus nous propietaris van intentar a partir dels noranta edificar sobre tanta memòria. L’ajuntament va prendre en 1999 i 2006 mesures urbanístiques per a preservar-la, però l’actuació que haguera conculcat definitivament qualsevol perill, l’expropiació dels terrenys, no va poder concretar-se a partir de 2007 per la crisi. Avui no sembla haver-hi risc que la piqueta acabe amb les restes funeràries, però roman en l’oblit: ni tan sols figura en les guies turístiques.

20150422_194951

La seua fita més coneguda és un monòlit dedicat a la família Rankin, una de les més influents de la Dénia del segle XIX. Però a més, existeix també una placa d’homenatge a un dels gegants de les lletres nord-americanes, John Dos Passos, present en la ciutat en 1916, i que reprodueix un poema escrit pel literat sis anys després. Els seus versos que encara poden llegir-se constitueixen un dels millors tributs que mai s’haja atorgat a aquesta ciutat:

Sería hermoso morir en Denia

joven, bajo el abrazo del sol

tumbado junto al azul ardiente del mar

y el reclamo permanente de los cerros de hierro.

Denia, donde la tierra es roja como la herrumbre

y las colinas son del color de la ceniza.

Oh, podrirse en el suelo áspero

y fundirse en el fuego omnipotente

de ese dios blanco y joven y ardiente, el incandescente dios solar

para encontrar una súbita resurrección

en la cálida uva nacida de la tierra y la luz

que las mujeres jóvenes y los niños pisan

convirtiéndola en un mosto que hará fluir para generaciones futuras

un vino lleno de la tierra

del sol.

20150422_195021

Anuncis