L’ESCORXADOR MUNICIPAL
Entrevista a Vicent Mahiques Costa. Encarregat d’instal·lacions esportives municipals
per Vicent Martí La Peña. Historiador i arqueòlèg.
Escorcollant el mapa de Dénia, recorde passar, ja fa algun any, per un edifici que no semblava massa antic, situat a prop de l’actual Plaça de Benidorm. Lloc que avui es denomina, per constructores i promotores immobiliàries, “primera linea de playa”, a l’inici de la platja de les Marines, a prop de l’escullera nord. A la façana de la seua porta d’entrada hi ha unes lletres ceràmiques que ens deixen llegir el nom del lloc: “MATADERO MUNICIPAL”.
A continuació, passe a presentar a una de les últimes persones que va treballar allí a pesar de la seua relativa joventut. I que, per tant, ens descobrirà que és el que allí es feia i com es feia.
Vicent Mahiques és en l’actualitat l’encarregat del manteniment de les instal·lacions esportives municipals de Dénia, com el nostre poliesportiu o el nostre pavelló. Per allò de fer alguna cosa distinta i per la confiança que amb ell tinc per altres motius que no vénen al cas, l’he triat perquè ens ensenye, mitjançant el gènere de la història viva a través de l’entrevista oral, la vida passada d’un edifici que molta gent de Dénia, sobretot jove, no sap ni on està i ni tan sols que existeix. Un edifici que no és tan valuós per les seues característiques arquitectòniques o artístiques, sinó per les vivències que queden allí oblidades de la nostra memòria inesgotable com a poble, i de les quals ell en forma part.
- Bon dia, Vicent. Podries dir quina antiguitat, més o menys, té l’escorxador municipal?
- Sí clar, si no recorde malament, allí hi ha una pedra de maçoneria gravada a la façana, en l’arcada d’entrada a l’edifici, per on antigament entraven els carros, que diu 1895.
- Podries contar com comences en aquesta feina i quina tasca desenvolupaves?
- El meu avi ja era carnisser, després l’ofici passà a mon pare i per últim vaig ser jo, per tant, el món de l’escorxador l’he tingut molt present sempre perquè vaig arribar a estar allí treballant per als carnissers del poble i per a l’Ajuntament de Dénia com a escorxador, i eixa ha sigut la vinculació meua més directa: una per l’ofici de la família i després perquè jo vaig agafar l’ofici a l’escorxador municipal.
- Quin nivell de formació tenies?
- Jo era Batxiller, però per a entrar a treballar en aquest ofici l’únic que necessitaves és saber professionalment com s’esbudellava un animal.
- Com funcionava?
- Tenia una gestió que es pot qualificar com a mixta, mitjançant la qual l’amo de l’edifici era l’Ajuntament i tenia un gerent que era el que cobrava per quilos de carn que es matava allí i, també hi havia un veterinari que era de l’Estat, per a comprovar o ratificar que l’estat de la carn era l’adequat i que, per tant, la carn estava en condicions de ser consumida per l’ésser humà. Després estàvem els escorxadors que cobràvem un percentatge per cada quilo de carn. Eixe percentatge era pagat directament pels carnissers als quals matàvem els animals. Tot aquest món va canviar poc a poc i l’Ajuntament passà a fer-se càrrec de tot: va traure les places de funcionaris escorxadors, a les quals vam accedir els que estàvem treballant, òbviament perquè és un ofici que no tots dominen i que és molt difícil de practicar per a ensenyar-se. Aleshores passàrem a ser treballadors de l’Ajuntament com a oficials José Ferrer Marí, pare i fill, els dos coneguts com “cañon” de malnom, i jo mateix.
- Quins espais hi havia a l’interior de l’edifici?
- Aquest edifici tenia un pati central. A la banda esquerra del pati estaven les quadres on deixaven els animals abans de passar a la sala denominada de matar. Aquestes quadres, amb grans lloses de pedra calcària treballada, tenien tres habitacions per a bous, corders i porcs, perquè cada habitació tenia un tipus de tanca i un tipus de lloc. Després, la zona de matar també estava separada en tres seccions, diàfanes les tres, però separades. Hi havia una que tenia dos pilons de pedra calcària treballada per a matar els bous amb les seues corresponents quinals i cadenes per a pujar i baixar els animals, perquè pesen molt. Una segona per als corders que no necessitava tanta maquinària. I una tercera per als porcs, que treballàvem sobre uns bancs de formigó junt a la zona d’aigües calentes per rascar i netejar-los. També es feia foc per cremar els pèls dels porcs. A l’habitació d’aigua calenta era la zona on també es feien els calls.
- Hi havia alguna càmera per conservar la carn en fred?
- Després hi havia una segona secció que és on es pesava la carn amb la bàscula i d’ahí passava a l’habitació d’oreig, on la carn es refrigerava al natural, sense càmeres frigorífiques. Per últim, hi havia un despatx que era del veterinari.
- L’edifici no pareix tan gran!
- Doncs, és més gran del que pareix. És un edifici d’uns 50 metres de llargària per uns 30 d’amplària. L’edifici tindrà uns 1500 metres quadrats.
- Com es passaven les hores?
- Normalment la feina era molt monòtona perquè sempre érem les mateixes tres persones treballant, però com havies d’estar molt concentrat en matar, converses hi havia més bé poques. Després has de saber que és una feina que sempre s’ha fet de nit o de matinada.
- Per què? Per quin motiu?
- Per poder acabar la matança el més ràpid possible i que a migdia poguera estar la carn dins les neveres, perquè l’endemà ja es poguera vendre. A més a més, sempre treballàvem els tres o quatre primers dies de la setmana: diumenge de nit, dilluns, dimarts i dimecres, per fer la carn de cara al cap de setmana perquè les tendes la pogueren vendre. És una feina molt específica i limitada. Per últim, afegir també els contactes que teníem amb els amos dels animals per la seua criança o grossària que havia aconseguit, el pes, si tenia més greix o menys, etc.
- Recordes algun moment més dolent o alguna anècdota molt bona que podria ser recordada?
- Hi ha moments molt bonics de rialles i bon ambient. M’ha passat que alguns animals que pareixien molt dòcils, ja siga per l’olor que desprén el lloc dels animals morts o per l’olor a sang, s’han embravit i t’assegure que no hi ha bou de correguda que siga més dolent que aquest.
- I no trobàveu la forma de parar-lo?
- No ens deixava ni arrimar-nos, posant en perill la nostra integritat física. I en canvi, altres animals que pareixen molt forts, després són molt nobles i no tenim cap tipus de problema a l’hora de fer el nostre treball. Tinc una anècdota molt interessant: arribà una inspecció de veterinaris d’Alacant mentre estàvem treballant i ens digueren que les condicions sanitàries no eren les adequades, perquè als anys 70 es va donar una subvenció molt forta per millorar i actualitzar les condicions de l’escorxador amb normatives més modernes, i no s’havia invertit en això.
- Això que estàs contant-me està lligat amb la desaparició del lloc com a escorxador?
- Més o menys sí perquè repercuteix en eixa decisió final. Però continuant amb l’anècdota anterior, els representants de l’administració que vingueren ens preguntaren on estaven les millores que s’havien presentat. Nosaltres els responguérem que allí no havia arribat cap subvenció. Aleshores se n’anaren a l’Ajuntament a veure què passava i la sorpresa fou que es destinaren els diners per a altres menesters. Les males llengües digueren que es destinaren al col·legi Cervantes, però la veritat és que no sabem on van anar a parar. Degut a que no es va actualitzar quan tocava ja no es va poder millorar més endavant. Sí es va fer alguna reformeta per a poder navegar, fins que l’any 1992 es va tancar definitivament i van fer un escorxador comarcal a Benissa perquè era l’escorxador més nou que s’havia fet a la Marina Alta.
- Quin futur et va deparar aquest tancament?
- El meu company i jo, junt al camió frigorífic que teníem, anàrem allí a fer el servei comarcal com a escorxadors comarcals durant dos o tres anys, fins que el tancaren també, perquè tampoc reunia els requisits que imposava la Unió Europea. Així els escorxadors passaren a ser gestionats per empreses privades.
- Vols dir que la professió quedà subjecta a les empreses privades?
- Efectivament, però allò més dolent és la quasi total desaparició del xicotet ramader, que antigament estava molt arrelat en la nostra zona, per la gran quantitat de traves legals i pèrdues econòmiques, que li ha suposat matar els seus animals. I això s’ha acabat! Matar animals ja no és com abans per la gran quantitat de controls sanitaris i papers que avui en dia s’han de passar.
- Aleshores estic molt agraït per aquesta conversa, i si vols afegir alguna cosa més?
- No, només vull dir que esta conversa és una part xicoteta de la vida a l’escorxador, ja que s’han fet moltes més coses! Hi ha coses que es feien en relació amb l’escorxador com corregudes de bous amb els bous que allí teníem.
- Ha estat un plaer conversar amb l’amic Vicent Mahiques, per descobrir un poc més el nostre patrimoni oblidat com a poble. Moltes gràcies!
- El plaer ha sigut meu. De res!
Aquesta entrevista aparegué al llibret de la Falla Centro de l’any 2015.
