El “Vell Montgó”

Josep Antoni Ahuir Domínguez i Vicent Martí La Peña.

Aquest article va aparèixer originalment en el llibret de la Falla Paris Pedrera 2013.

Fig 0. El Vell Montgó

El Montgó al llarg de la història ha sigut lloc d’ocupació pels habitants de les nostres terres i explotació dels seus inesgotables recursos naturals. Ha servit de punt d’atracció per a navegants i comerciants, vinculant el nostre territori amb els diferents pobles i cultures de la resta del Mediterrani. Ha format una gran simbiosi amb la resta del territori circumdant: barrancs i regatxos que recorren el Terme Municipal de Dénia; terres del pla costaner molt fèrtils per als diversos conreus; i el port, lloc d’arribada i eixida de navilis al llarg dels temps . Aquesta fusió és la que fa valdre al Montgó, perquè sense la riquesa del Terme de Dénia, no passaria de ser una muntanya més. I el mateix passa per a la resta del Terme i és que sense el Montgó, Dénia mai haguera arribat a ser el que és: una de les ciutats més importants de la façana mediterrània.

Geològicament es pot definir com una serralada que està formada al període tectònic secundari, denominat Cretàcic. El tipus de sòl es calcari. És l’extrem més oriental de l’actual País Valencià. Té una alçada de 753 metres sobre el nivell de la mar. Per les característiques geomorfològiques i biològiques aquest elevat promontori és una verdadera font de riquesa i diversitat animal i sobretot vegetal, degut als endemismes que ací podem trobar.

La Prehistòria (10.000 a.C. – 4.000 a.C. aprox.).

Durant la Prehistòria, al Montgó hi ha diferents abrics i coves que tenen presència humana, destaquen la Cova de l’Alqueria de Ferrando, on tenim restes del Paleolític superior, fa uns 12.000 anys ,  la Cova de la Borrulla, on hi ha restes d’enterraments i puntes de sílex d’època calcolítica, període entre el 2500 abans de Crist (a partir d’ara aC) i el 1800 aC., a cavall entre el neolític i l’edat del bronze.

Les restes més importants les trobem a la Cova Ampla del Montgó. Fou ocupada des de l’última fase del Paleolític Superior – amb una societat nòmada -, passant pel Neolític – amb una societat sedentària -, fins l’Edat del Bronze.

Un altre jaciment important que trobem, és la Cova del Barranc del Migdia, d’època neolítica i calcolítica, en actual procés d’estudi i excavació. Presenta tota una sèrie d’enterraments secundaris múltiples, associats a unes pintures rupestres força interessants, conferint-li un caràcter màgic a la cavitat.

Plafó pintura rupestre MIgdia

Plafó pintura rupestre Migdia

Ibers, hel·lens i fenicis al Montgó (s. VII-I a.C.).

El Montgó ha estat present entre els erudits i viatgers que han vingut des de llunyanes o properes terres a la fèrtil plana de Dénia i que ens han deixat nombroses descripcions.

Posseïm quatre textos que ens parlen del Montgó a l´època grega i romana, un d´Avié a la seua obra Ora Maritima, un altre d´Artemidor i 2 passatges a la Geografia d´Estrabó.

Estrabó,  autor que al segle  I a.C parla del Montgó en el seu llibre III dedicat íntegrament a Iberia, ens parla de la mítica ciutat d´Hemeroskopeion:

     “Així doncs, entre el Sucro i Cartago Nova hi ha tres establiments dels masaliotes no gaire lluny del riu. El més conegut d’aquests és Hemeroscopeion, que té sobre el promontori un santuari molt venerat de la desea Ártemis Efesia i que Sertori va utilitzar com a base d’operacions marítimes, doncs està molt bé fortificat i és propi de pirates, visible des de molt lluny per als quals s’aproximen per mar; es diu Dianio, que és igual que Artemisio; té a prop unes pròsperes mines de ferro i illots, Planesia i Plumbaria, i un llac salat cap a l’interior que té de perímetre quatre-cents estadis”

     LLibre III (4, 6) de la Geografía de Estrabó.

 

Al Montgó no s’han trobat més que diverses monedes d’origen massaliota però ni rastre de la mítica ciutat d’Hemeroskopeion.

Tresor grec del Montgó. El Archivo.

Tresor grec del Montgó. El Archivo.

Per contra es tenen notícies de quatre poblats  ibers situats en el vessant de la muntanya. Es coneixen com L´Alt de Benimaquia, La Plana Justa, La Penya de l’Àguila i  El Coll de Pous. A continuació presentem algunes dates d’aquests jaciments:

L’Alt de Benimaquia al període denominat com ibèric antic als segles VII a.C. i VI a.C Va ser excavat per H. Schubart en 1963 i arqueòlegs de la Universitat de València en la dècada dels 90. Es un poblat emmurallat amb diverses estàncies al interior d’una muralla que posseïa sis bastions de forma quadrada. Com a valor afegit el poblat presentava unes piletes de decantació amb més de setanta mil pinyols de raïm per a l’elaboració de vi. Per tant, és un dels llocs del Mediterrani peninsular on primerament es documenta la producció de vi.

Alt de Benimaquia. F. Chiner. Servei Investigacions Prehistòriques (SIP).

Alt de Benimaquia. F. Chiner. Servei Investigacions Prehistòriques (SIP).

La Plana Justa també del ibèric antic. Presenta dos grans murs de maçoneria. Els materials ceràmics recuperats ens indiquen un abandó abans de l’inici de l’ibèric ple.

El Coll de Pous  al període denominat com ibèric ple durant els segles V a.C. i IV a.C. presenta una estructura de forma trapezoïdal realitzada amb maçoneria de blocs calcaris irregulars travats amb argila.

El Pic de l’Àguila es situa cronològicament al període conegut com període de romanització , als segles III a.C i I a.C. en actual procés d’estudi per l’ Universitat d’Alacant, seria un poblat ibèric romanitzat en el context de les guerres sertorianes, presenta tres muralles de pedra en sec que formen un lloc molt ben protegit. Aquest lloc serà abandonat amb el fi de les guerres de Pompeu i Sertori.

Diferents autors grecollatins, com Ciceró han parlat d´aquests fets i la importància del Montgó, ja que ací es van amagar en la seua lluita contra Roma els partidaris de Sertori en la guerra civil romana.

Època Clàsica. (s.I a.C-V d.C). 

L’arribada dels romans suposà un abandó progressiu de l’hàbitat del Montgó i la creació de la nova ciutat romana de Dianium al pla costaner.

Els habitats de Dianium i el seu territori, el Ager Dianensis, utilitzaran el Montgó com a font de recursos i com a lloc sagrat.

A continuació presentem la inscripció a la Cova del Aigua, testimoni epigràfic de la presencia romana a Dénia i per suposat al Montgó. El text ens documenta l’existència d’un destacament militar, potser amb l’objecte de la vigilància de la costa. Cap a l’any 238 d. C es  realitza d’aquest epígraf que demostra la presència en la contornada de la Cova de l’Aigua de la legió VII Gemina, amb l’objecte de controlar una possible intervenció militar.

Inscripció romana Cova del Aigua.

Època Medieval Andalusina i Feudal (s. X-XIII).

Després de la dominació romana i la curta presència visigòtica, van arribar a les nostres terres els musulmans, els quals van ocupar pràcticament tota la península. La actual zona de llevant, coneguda com el Sarq Al Andalus, també va ser ocupada. A Dènia es va establir primer un pròsper port i després una important ciutat. Les diferents alqueries andalusines documentades a l’espai rural del Terme de Dénia, tindrien en el Montgó amplies possibilitats de pasturatge, caça i matèries primeres com la fusta.

Ja al segle XI, es va establir a Dènia, una dinastia denominada Saqqaliba. Un dels seus membres era Mujahid, qui consolidà un regne Taifa que va arribar a conquerir les Illes Balears. Fet que provocà l’arribada a la cort de Daniya, de tota una sèrie de  poetes i erudits de gran importància cultural.

D’aquest ambient literari van sorgir alguns personatges que van arribar a ser importantíssims, com Ibn al-Labbana, (1044-1113): un poeta de renom, que inspirant-se al Montgó es va fer un lloc en el món cultural Andalusí. La seua poesia es basa en la seva vida a les faldes del Montgó, en la seua vegetació, en la seua història i en el seu caràcter important per a la ciutat de Daniya en aqueix moment.

Aixecà l’esguard vers les estrelles,

i elles, encisades de tanta boniquesa,

van trontollar, i caure, una a una,

sobre la galta, on amb enveja,

les he vist ennegrir, una a una.

“Les pigues”, poema d’Ibn al-Labbana  extret del llibre Els poetes aràbigo-valencians, de Josep Piera.

Un altre viatger i erudit que visità Daniya i va parlar d’ella i de la muntanya que ens ocupa, el Montgó, va ser Al-Idrisi o El Idrisi, un cartògraf, geògraf i viatger andalusí  del segle XII, que va viure i va desenvolupar la major part de la seua obra en la cort de Roger II de Sicília.

Aquest autor visità Dènia i ens va deixar una de les millors descripcions de la seua època:

«…Dènia és una bonica vil·la marítima, amb un raval ben poblat. Està cenyida per fortes muralles i aquestes muralles del costat d’orient han sigut perllongades fins al mar, amb molt art i intel·ligència. La vila està protegida per un castell fort. Està la vila envoltada de camps conreats de vinyers i plantacions de figueres. Molts vaixells acudeixen allí i hi ha també arsenals on es construeixen. D’allí parteixen navilis que van a les regions més llunyanes, i d’allí ix també l’esquadra en temps de guerra.

Al migdia d’aquesta vila hi ha una muntanya redona, des del cim de la qual es veuen les muntanyes d’Eivissa sobre el mar. Aquesta muntanya es diu Mont Caon (Montgó)”.

Mapa del Mon segons el geograf Al Idrisi.

Mapa del Mon segons el geograf Al Idrisi.

Van ser molts els viatgers que en l’Edat Mitjana van passar per aquestes terres i van lloar la grandesa del Montgó deixant-los les seues cròniques. Després de la conquesta cristiana, es van construir ermites situades al Montgó. A la vessant nord resten les següents: Santa Paula, Sant Joan, i Santa Llúcia.

Època Moderna i Contemporània.

Els Montgó també era punt d’atracció dels pirates i corsaris, que veien en les terres de Dénia un lloc on fer botí. Amb el perill que suposaven els atacs dels pirates del nord d’Àfrica, començà a alçar-se en el Montgó diferents torres de guaita: recintes emmurallats, de planta circular, construïts amb pedra travada i enlluïda amb un morter. Destaca la Torre del Gerro, així denominada per que la seua forma s’assembla a la d’un gerro.

L’imponent Cap de Sant Antoni és el fi oriental de la Serralada. La Cova Tallada, així denominada per l’abundant extracció que es va fer de la seua pedra per realitzar diverses fortificacions, també pertany al Montgó. Va ser visitada per gent tan il·lustre com el mateix Felip III, rei de la Monarquia Hispànica.

Va ser al segle XVII quan un veí de Dénia va marxar a orar a la muntanya, convertint-se des d’aquell moment en un lloc místic i de peregrinació per a tots els devots habitants de Dènia. Estem parlant del frare franciscà conegut com Pare Pere, el qual va convertir el vessant nord del Montgó en un lloc de peregrinació i d’oració fins avui en dia. Tot açò ho va deixar als seus escrits.

Antoni Josep Cavanilles, botànic valencià del segle XVIII, va realitzar una gran obra sobre el mon natural, patrimonial i social del Antic Regne de Valencia, denominada Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia, on parla del Montgó i de la ciutat de Dénia.

“En Dénia comienzan las raices de Mongó, y luego cuestas terminadas en loma obtosa. Desde ella se gozan horizontes vistosos, el mar hacia el oriente quanto alcanza la vista, hacia el norte el marquesado de Dénia seguido de Segarria, los pueblos conocidos con el nombre de Marina al sur, y al poniente hasta los elevados montes que cortan la vista los del valle de Xaló y Murla. El Mongó se prolonga de oriente a poniente, y va disminuyéndose su altura hacia los extremos, de los quales el oriental forma dentro del mar el cabo de San Antonio; el occidental, situado hacia el lugar de Gata, se une con los cerros y montes que llegan a incorporarse con los de Lahuar. Todo es verde hacia el norte, a excepción de las quebradas y cortes perpendiculares próximos a la cumbre; por el contrario hácia el mediodía todo es aridez y peñas peladas en bancos casi horizontales…”

Com a curiositat, al 1873 en València, es creà una petita obra de teatre en un acte únic denominada La Cara del Montgó, o un Can-Can en la Montaña, de Manuel Barreda. L’acció de l’obreta transcorria a les afores de la ciutat de Dénia i al peu del Montgó. Els personatges eren el següents: Dénia, la Pansa, la Cova de l’Aigua, la Cova Tallà, la Seba-Porra, la Palma del Margalló, la Cara del Montgó, el Para Pere, un mariner del Port, el Saladar, un fill de Dénia i els Pilons del Montgó. Com a colofó es converteix tot en una gran festa amb el ball d’un can-can per tota Espanya.

 

A principis del segle XX, bona part de la muntanya va ser abancalada per conrear raïm moscatell i posteriorment elaborar pansa. Fou la denominada colònia agrícola del Montgó, que posseïa una Corporació de Colons. Així ens ha quedat la topografia de marges i bancals, força significativa fins l’actualitat.

Fig 5. gravat montgo

Bibliografia per saber un poc més del tema:

BOLUFER MARQUÉS J i VIVES-FERRÁNDIZ SÁNCHEZ, J. 2003: “La Plana Justa (Xàbia, Alicante): un nuevo yacimiento con materiales fenicios y del ibérico antiguo”.  SAGUNTUM 35. Universitat de València. Departament de Prehistòria i Arqueologia.

CASTELLÓ MARÍ, J.S. i COSTA CHOLBI, P. 1992: “El Jaciment Ibèric del Coll de Pous”. AGUAITS nº8. Revista d’Investigació i Assaig. IECMA. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

D.D.V.V. 1999: Historia de la Marina Alta. IECMA. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

D.D.V.V. 2010: Arqueologia en Alicante. Homenaje a Hermanfrid Schubart. MARQ. Museo Arqueològico de Alicante.

D.D.V.V. 2012: Art i Mort al Montgó. La Cova del Barranc del Migdia. Guia Didàctica. Museu Arqueològic i Etnogràfic “Soler Blasco”.

GISBERT SANTONJA, J.A. 1991: “El poblamiento antiguo del Montgó”. En Parque Natural del Montgó. Estudio Multidisciplinar. Valencia.

IVARS CERVERA, J. 1993: Els noms de lloc i de persona de Denia.

MARTIN G, 1968: La supuesta colonia Griega de Hemeroskopeion, PLAV.

SÁNCHEZ PÉREZ , ANTONIO JOSÉ ET ALII, 2003-2004: “El Territorio Alicantino en las fuentes geograficas árabes medievales, siglos IX- XV”. Miscelánea Medieval Murciana.

SOLER DIAZ. J,A. 2002: Cuevas de Inhumacion Multiple en la Comunidad Valenciana.

Anuncis